Llengua Catalana i Literatura

Gabriel Galmés a "Així de clar"

joanflorit — Fri, 30 May 2008 22:17:00 +0000

En aquest vídeo [8' 04''] podeu escoltar una sèrie de reflexions que Gabriel Galmés fa en el programa de televisió Així de clar (1997) de TLN – Canal 37. Reflexions que giren entorn de les dificultats que es pot trobar l’artista que viu a Mallorca.

Una cara manllevada

joanflorit — Wed, 28 May 2008 12:00:00 +0000

Podeu llegir un fragment d’Una cara manllevada (2000), de Gabriel Galmés, a la Biblioteca Virtual Jaume Fuster (VilaWeb). Aquesta novel·la va ser la darrera que va publicar. Hi trobareu alguns personatges d’El rei de la casa (1988) 35 anys més grans.

“Titus Palmer torna de Brussel·les, i Annabel Artigas, que havia estat el seu amor secret de joventut, s’ha casat amb Xim Valls. L’estupefacció d’un advocat que «no havia tingut mai la sensació de fer el que se suposa que fan les persones adultes», la fatxenderia de qui es creu un guanyador amb poders de seducció il·limitats i una Cati esbojarrada perfilen—conjuntament amb personatges del tot nous—un paisatge en què la dificultat per madurar s’alia amb el desconcert que provoquen la desaparició d’uns punts de referència i la incapacitat per crear-ne de nous amb prou poder de convicció. Gabriel Galmés ens mostra en aquesta novel·la, qui sap si amb una punta d’amargor, com el descobriment agredolç de la sensatesa s’obté lluny de la grandiloqüència i els grans propòsits.” (extret de la web de Quaderns Crema)

Manacor, la metròpolis galmesiana

joanflorit — Wed, 14 May 2008 19:15:00 +0000

Gabriel Galmés convertí la seva ciutat natal, Manacor, en el centre neuràlgic de la seva producció novel·lística: El rei de la casa (1988), La vida perdurable (1992), El rei de la selva (1996) i Una cara manllevada (2000). Hi és present des de l’evocació, plena d’ironia, de la seva joventut a la primera obra fins a la visió, també irònica i còmica, de la seva pròpia generació, a la darrera, amb el retorn d’alguns personatges de El rei de la casa.

Segons Jaume Vallcorba, editor seu, qualsevol novel·la galmesiana ens diu molt més sobre l’ànima humana que molts altres textos aparentment “cosmopolites”.

Tot això, ho aconseguí a través de l’observació, sincera i mancada de prejudicis, de la realitat que l’envoltà. Realitat que transformà en material novel·lístic molt treballat estilísticament i embolicat amb el seu peculiar humor i amb la seva ironia punyent.

No ens ha d’estranyar que la ciutat li retés un petit homenatge, com mostra la imatge, en motiu de la presentació de la seva darrera novel·la, El rei de la selva. Homenatge anònim que la metròpolis galmesiana volgué retre al seu escriptor amb una estàtua eqüestre aixecada al bell mig de sa Bassa.

Persecució política de la llengua catalana

joanflorit — Fri, 09 May 2008 08:13:00 +0000

El procés de substitució del català s’inicia a la Catalunya del Nord, l’any 1682, amb l’ordre que exigeix la llengua francesa als rossellonesos per obtenir càrrecs públics i universitaris. Abans, el 1661, Lluís XIV otorga al Collège de Jésuites, a perpetuïtat, les classes de gramàtica a la francès entre la noblesa, el clergat i la burgesia, i el 1672 apareix una ordenaça per a promoure escoles per a l’ensenyament en francès. I a la resta del territori català amb la pèrdua de la independència i l’ocupació militar del 1707-1715, amb el Decret de Nova Planta, i continua amb la constant persecució política de la llengua catalana fins al nostres dies.

En aquesta llistat podeu fer un cop d’ull sobre la cronologia de la persecució de la llengua catalana.

Sobre la imposició de llengües és interessant llegir l’articles de Gabriel Bibiloni, “Sobre la imposició de llengües“, aparegut al Diari de Balears el 7 de maig de 2003.

Aquí teniu algunes cites històriques sobre la història de la llengua catalana:

“He juzgado por conveniente, así por esto como por mi deseo, reducir todos mis Reynos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose todos igualmente por las leyes de Castilla”. Felip V de Borbó, 1707.
“No se deben elegir medios flacos y menos eficaces , sino los más robustos y seguros borrándoles de la memoria a los cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones”. Consejo de Castilla, segle XVIII.
“Previniendo, se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos”. Felip V de Borbó, segle XVIII.
“Solamente hablan en su Lengua Materna y ningún común (ajuntament) hasta ahora escribía sino es en Cathalán, sin practicarse el uso de la Lengua Española” [...] “Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano; que por estos y otros medios suaves se irá haciendo común en el Principado…”. José Patiño, president de la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno, “Consulta del Consejo de Castillas sobre el Nuevo Gobierno que se debe establecer en Cataluña”, 1715.

Conflicte lingüístic

joanflorit — Fri, 25 Apr 2008 22:43:00 +0000

Señor don Francisco, en tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra. (Francisco DE QUEVEDO), carta adreçada el febrer de 1645 a D. Francisco de Oviedo.

El conflicte lingüístic és una de les conseqüències del bilingüisme social. De conflictes n’hi ha en quasi totes les llengües que entren en contacte. A Europa existeixen prop de 60 llengües i d’aquestes només 3 en què els seus parlants són monolingües en el seu territori: el portuguès, l’islandès i l’albanès. Això ens pot fer pensar que gran part del vell continent, per no parlar de la resta del planeta on n’hi ha més de 6000 segons Carme Junyent, i un tant per cents molt elevant en perill de mort en menys de 100 anys, està immers en una lluita pels drets lingüístic dels ciutadans.

Les causes d’aquest conflicte poden ser culturals, econòmiques o militars. En el cas català tenim tota una cronologia de la repressió lingüística que començà l’any 1482 amb la crema de la Bíblia Valenciana i que perdura fins avui en dia. D’aquesta repressió cal destacar els decrets de nova planta (versió digital de Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, 1716) com a punt culminant de l’inici intencionat d’un genocidi cultural amb la intenció de sotmetre un poble als costums i maneres d’un altre.

Però d’exemples conflictes n’hi molts. Una de les tàctiques és utilitzar l’atac a la unitat de la llengua acceptada per la comunitat científica universal: La Lengua Andaluza sí existe; La Lengua Andaluza; Lengua’ndaluza; Círculo Balear; Es llog baléà; Comunicat de l’Academia de la Llengua Balear; GAV (Grup d’Accio Valencianista); l’altre és la demagògia sobre el perill d’extinció de la llengua dominant per part de la llengua subordinada: Manifest dels 2.300 ; i una altre es l’establiment de tot un seguit de mesures per reforçar la presència d’una llengua determinada.

En aquest vídeo de Tele Madrid (La política lingüística en Cataluña es NAZI, part 5) hi trobareu tot un seguit de reflexions polítiques sobre la qüestió lingüística:

I en aquest altre, una visió que ironitza sobre la imposició d’una llengua:

Mercè Rodoreda (1908-1983)

joanflorit — Thu, 10 Apr 2008 12:02:00 +0000

Podeu visionar els següents vídeos sobre la vida i obra de Mercè Rodoreda.

En el primer vídeo hi trobareu una pinzellada de l’escriptora, nascuda a Barcelona l’any 1908 i autora de La plaça del Diamant, una de les novel·les catalana més aclamada de tots els temps. És una visió molt diferent de la seva personalitat. Podreu descobrir a una Mercè Rodoreda gairebé desconeguda: la dona rebel marcada pels conflictes personals i familiars que va viure, fets que van marcar la seva producció literària

També podeu fruir d’una col·lecció de vídeos, documents escrits, imatges fixes i arxius sonors, entre altres, a LLETRA, espai virtual de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que ha publicat a internet una exposició virtual interactiva, Mercè Rodoreda: jocs de mirall, amb la col·laboració de la Fundació Mercè Rodoreda i la Institució de les Lletres Catalanes, per commemorar el centenari del naixement de l’escriptora.

Treballs sobre les Avantguardes

joanflorit — Tue, 04 Mar 2008 10:46:00 +0000

Aquí podreu gaudir dels treballs que han fet els alumnes de 2 de batxillerat sobre les avantguardes. Han triat un autor i han creat un collage o un cal·ligrama propi.

Treball de n’Aina Crespí i na Mariana Puente sobre Picasso:

View Upload your own

Treball d’Eva Torrecilla,Natàlia Vallespir, Elena Font i Maria Grande sobre J. V. Foix:

| View | Upload your own

Treball d’Àlvar Bernabeu i Sergi Duran sobre André Breton:

| View | Upload your own

Treball d’Aina Castillo, Ana Bonilla i Laura Navarro sobre Guillaume Apollinaire:

| View | Upload your own

Treball d’Olalla de Pedro, Maria Munar, Pilar Ferrer i Eduard Pérez sobre Salvador Dalí:

| View | Upload your own

Treball d’Ana Baltasar, Marta Fuster i Núria Fernández sobre Filippo Tommaso Marinetti:

| View | Upload your own

Treball de Ma. Jesús Peñato, Guillem Pulido, Clara Salord i Cristina Sanz sobre Joan Salvat-Papasseit:

| View | Upload your own

Avantguardes (1909-1940)

joanflorit — Sat, 16 Feb 2008 10:27:00 +0000

Els moviments d’avantguarda van ser alhora moviments socials i creadors d’una nova teoria de l’art: l’antiart. S’iniciaren l’any 1909 i foren liquidats el 1940 arran de la invasió nazi de París, que en dispersà els grups principals. Aquests moviments es manifestaren cronològicament en dos períodes: el primer període (futurisme, cubisme i dadaisme) durà aproximadament des de 1909 fins a 1929, any de la crisi monetària a la borsa de Nova York. Es produïren les manifestacions més lúdiques, imaginatives, subversives i rupturistes de les avantguardes. I el segon període, (exclusivament surrealista) arribà fins al 1940 i va estar marcat per la invasió nazi de París. Aquesta etapa es caracteritzà per la intel·lectualització de les avantguardes i, sobretot, pel compromís social i polític, que dugué alguns dels surrealistes més destacats a militar activament en el Partit Comunista.

En el següent enllaç podeu llegir els manifestos avantguardistes.

Els autors avantguardistes més importats en la literatura catalana foren Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) i J. V. Foix (1893-1987).

Un enemic del Poble fou la revista que dirigí Salvat-Papasseit, amb col·laboracions de Joaquim Torres-Garcia i Josep Maria de Sucre. Arc-voltaic és una revista que aparegué a Barcelona i de la qual sortí només un número publicat al febrer del 1918. També fou dirigida per Papasseit que comptava com a col·laboradors amb E. Eroles, J. Torres-Garcia, J. Folguera, etc., amb il·lustracions de Barradas. Era una publicació sobre literatura i art que responia al corrent avantguardista de l’època. La coberta de l’únic número que aparegué fou il·lustrada per Joan Miró.

Foix treballà en la difusió de les Avantguardes mitjançant la col·laboració en publicacions com La Revista, Trossos —que dirigirà—, La Cònsola, L’Amic de les Arts, i finalment com a director de la secció literària de La Publicitat, on col·labora des de 1923 fins 1936.

Vídeos [25' 39''] [29'] sobre Joan Salvat-Papasseit [Cal tenir instal·lat el RealPlayer]

Vídeo de J. V. Foix [14' 18''] on s’hi pot escoltar la cançó “És quan dormo que hi veig clar“, basada en el conegut poema de l’autor, i que va musicar Joan Manuel Serrat. I si teniu ganes de llegir alguns dels seus poemes, comentats per Gabriel Ferrater, ho podeu fer a Nou sonets de Foix, comentats. També podeu fer un tomb pel web de la fundació J. V. Foix.

WebQuest sobre les Avantguardes.

Noucentisme (1906-1923)

joanflorit — Tue, 12 Feb 2008 21:26:00 +0000

En començar el segle XX, un grup d’intel·lectuals i polítics va impulsar noves idees i projectes per millorar el país. Es tracta del moviment conegut com noucentisme. Aquest corrent, que sorgeix per oposar-se al Modernisme, però que n’és el continuador natural, es va començar a definir l’any 1906, amb l’inici de la publicació del Glosari, d’Eugeni d’Ors, autor també de “La ben plantada”, editada l’any 1911.

El nom de Noucentisme va aparèixer per primera vegada en les gloses d’Eugeni d’Ors. Ell n’és el creador i el principal ideòleg. D’Ors justifica el nom amb diversos motius: per una banda trobem el referent directe del Quattrocento (1400) i el Cinquecento (1500) italians. Noucentisme ve de 1900. D’Ors diu que noucentista és un adjectiu cronològic. Per altra banda, nou és el contrari de vell. S’inicia un segle nou, amb propostes de canvi noves que trenquen amb el que era vell.

En literatura van destacar escriptors com Josep Carner, Jaume Bofill, Josep M. López Picó, Josep M. Folch i Torres o Carles Riba. El Noucentisme fa un ús molt concret dels gèneres literaris. Potser els més utilitzats són la poesia, l’assaig i l’oratòria. La poesia, centrada en les figures de Josep Carner i Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost), és l’espai des d’on es procedeix a la creació d’imatges.

Pel que fa a la narrativa, durant el Noucentisme els autors no segueixen les propostes poètiques de Joan Maragall, més identificables amb el Romanticisme. Trenquen amb l’aportació naturalista i s’inicien en la creació de les antinovel·les, escriuen relats breus o les famoses gloses originades per Eugeni d’Ors.

Si us agrada trescar per les hemeroteques en aquest enllaç podeu llegir l’Almanach dels noucentistes. I en aquest altre, tres gloses d’Eugeni d’Ors:

Gloses Ors – Upload a Document to Scribd

Per aprofundir més sobre el Noucentisme podeu visionar el següent vídeo [29'] [Cal tenir instal·lat el RealPlayer]:

Joan Alcover i Maspons (1854-1926)

joanflorit — Thu, 24 Jan 2008 13:05:00 +0000

Joan Alcover, juntament amb Miquel Costa i Llobera, fou un dels mestres de l’Escola Mallorquina. Intentà la humanització de l’art (1904) per harmonitzar i equilibrar la veu poètica sorgida del dolor. La seva poesia rebutja els extremismes modernistes (l’anarquisme creador) per una part i, per l’altra, la gàbia formal del parnassians.

En el següent enllaç de Musica de poetes hi trobareu els poemes: “Desolació”, “La Balanguera” i “La relíquia” de Joan Alcover, recitats i en format PDF.

Si llegiu “Albatros” (versió en francès [versió recitada en francès] i en català), poema de Les flors del mal de Charles Baudelaire , segur que sereu capaços o no de trobar alguna similitud amb el poema alcoverià “El voltor de Miramar” recollit a Cap al tard.

“El dolor esdevé una experiència eriquidora, que Joan Alcover converteix en una ètica humana. El tema del dolor com a font d’inspiració artística ja havia aparegut a “La nuit de Mai” (versió en francès) del romàntic francès Alfred de Musset on el Poeta i la Musa també dialoguen sobre la funció catàrtica de la poesia. A “La nit de maig”, la Musa declara al poeta que “res no ens fa tan grans com un immens dolor”. Aquesta concepció artística és semblant a la que Joan Alcover defensà a la conferència Humanització de l’Art, on justament elogià “La nit de maig” com a exemple de poesia altíssima, perquè la ploma d’Alfred de Musset vessà amb tota la sinceritat del seu cor la fúria del dolor, fruit d’un desengany amorós”. [Cap al tard, Edicions 62, pp. 60-61]

La seva obra poètica queda vinculada directament a les teories exposades en les conferències que, sobre La Humanització de l’Art (1904), va donar a l’Ateneu Barcelonès mostrant-se partidari d’un art utilitari enfront d’una concepció aristocràtica, i en articles com el recull publicat a “L’Avenç” amb el títol Art i Literatura. Premiat amb la Flor Natural als Jocs Florals (1905) i declarat Mestre en Gai Saber el 1909.

En el següent enllaç podeu consultar la revista La Nostra Terra en versió digital.

Podeu llegir el pròleg de Cap al tard que va escriure Josep M. Llompart aquí:

Cap al tard pròleg – Upload a Document to Scribd